“EL GOS DEL TALLER”   por JUANJO GARCÍA   

0
179

Huí vos vaig a parlar d’uns personatges del mon de les falles que possiblement no s’els done la relevància i atenció que es mereixen.

Dins de la clàsica i única infraestructura d’un taller de falles, hi ha un element imprescindible i fidel acompanyant de les hores de solitut del artista faller en la feina.

Em refereixc al gosset ò el gos del taller.

Animal que encara que al principi pot fer alguna desfeta en els seus anys d’infantesa, quan ja te una edat, es respectuos i actua amb una cura increíble davant de les delicades peces entre les que camina, corre, juga i viu.

Hi han a la meua memoria noms ilustres de gossos, que van associats als noms dels tallers, gossos que formen part de la familia artesana i per que no dir-ho, de l’historia de les falles.

Simba, un gos de gran tamany, que tot el que tenía de grandot, el tenía de “bonachón”, com sol passar en els humans.

Amb una rebuda plena d’estima, s’embolicava per les cames no parant fins que no li dies algo, li feies alguna caricia reafirmant així el carinyo que li teníes que estic segur no es ni la mitat del que ell te professava.

Era el gos del taller de Manolo Guitarte i de vegades treballant, no dubtava posar la seua gran però amable pota damunt del caviró que estaves intentant posar al seu lloc per a clavar-lo.

Al taller del recordat José Ballester, un altre gosset.

El meun pare i jo li diem “Pedreta”, perque en el moment et veía, s’afanyaba en buscar una pedra, portarte-la i deixar-la depositada als teus peus per tant de que li la tirares i poder jugar un poc entre corregudes i revolcons.

Si per ell haguera segut, eixe joc podría durar hores.

No era un gos estèticament agraciat, però si era tremendament agraciat per la seua amabilitat.

Altres gossos, tenen diferents formes de buscar la complicitat amb tu, però ell sempre era fer-se voler amb una pedra de regal que te donava amb tot lo cor.

Un dels clàsics en la ciutat fallera, era “Whisky”, també menut de tamany, però que encara que te vera acaminar per l’altra vorera, no dubtaba mai travessar el carrer per tal de que li feres unes carantonyes i tingueres unes paraules amb ell.

El seu nom li venía donat per el color del seu pel.

Era el gosset del taller del recordat i anyorat Manolo Algarra, gos totalment integrat en la familia fallera, tant es així, que la felicitació de Nadal del taller, que normalment era una foto tots junts vestits al us del tema que marcaba la falla d’eixe any, Whisky allí estava present de forma solemne i testimonial.

En el taller de Pepe Espinosa, Suro, un gos de gran tamany.

El nom de Suro, no feia joc amb la seua apariència, donçs era un gos fort, d’aspecte fiero, d’eixos que encara que el conegues, quan venía de cara impresionaba el seu semblant.

Per aixó, lo de Suro no pegaba amb ell, donçs era una màquina de muscles atlétics que inspira va de tot menys feblessa com el suro.

També hi ha que dir, que quan rebía la salutació corresponent, ja et deixava i tornava al seu lloc de traball, que era la porta per espantar a qui no era digne d’entrar al taller.

Xamberga, era un gos que com la xamberga, era barreja de races, sempre fidel, sempre junt al pintor del taller, com volent indicar-li quines pincellades eren les precises i encertades.

Els germans Monleón, grans fusters i artistes, teníen al inolvidable Fiera.

Era grandot, i d’aspecte agressiu, però quan s’acostava i et mirava, teníes clar que el que volía era jugar i que li pegares quatre refregons.

En eixe precis moment, una vegada t’había donat la ma tot correcte, es tombava a lo llarc i potes cap amunt, esperant la recompensa de cosquerelles i caricies que com es llógic era dificil no donarli-les.

Quan no ho feies, t’agafava la ma amb la seua tremenda bocaça i la posava prop de la seua panxa per a que saberes el que ell volía dir-te, que era que tingueres uns moments dedicats a ell.

Nosaltres, el meu pare i jo, també varem tindre el nostre particular guardian al taller.

Era gos ratoner valencià i no vivía al taller, si no que anava amb nosaltres a casa quan acabava la jornada i quan estava al taller es colocava a la porta, a poder ser al solet, sobre una manteta per a vigilar lo mes cómode posible.

El seu nom, Nano.

El vam posar eixe nom el día en que ens el donaren. Era tan menut, que per a que no patira fred, el portava dins de butxaca del mono de traball del taller.

De caracrer afable, però molt escandalós. 

Quan algú s’apropava a la porta, encara que estiguera a l’altra pat del taller, eixía com un cohet per tal d’imposar la seua autoritat.

Nano, venía del taller de la familia Gimeno, dels germans Gimeno, Pepe i Voro que teníen un gosset a la serrería amb el precis i encertat nom de Burumballa, i una gosseta, Perleta, perque era menuda, redoneta i amable, tota una dama i mare del nostre i inolvidable Nano. 

Pot ser passen inadvertits, però en els tallers i en la memoria dels mateixos, sempre està la presència d’aquestos inolvidables companys, dels quals jo particularment, em sent orgullós d’haver-los conegut i que molts d’ells tingueren a be, fer-me l’honor i el privilegi de considerar-me el seu amic.

Juanjo García, vos queda agraït.